«La acción educativa, en tanto que acto libre, al igual que los demás actos libres humanos es una acción moral.»
(Fuentes, 2020, pàg. 21)
En paraules d’Adela Cortina, la importància social i moral de les professions rau, en primer lloc, en el bé específic que cadascuna proporciona a la societat. En aquest sentit, entre les deu paraules clau en ètica de les professions aquesta autora integra la docència (Cortina i Conill, 2000).
Però quin bé específic proporciona la professió docent a la societat? Per a Ibáñez-Martín (2017), aquest bé seria la promoció del ple desenvolupament de la personalitat de l’educand. L’assoliment d’aquesta plenitud de desenvolupament requereix atendre no només el cultiu de la intel·ligència, sinó també el desenvolupament de capacitats morals, virtuts cíviques i valors ètics (Fuentes, 2020, pàg. 48). D’aquesta manera, la dimensió acadèmica de l’aprenentatge ha de desenvolupar-se de forma harmònica amb la dimensió humana, cultural i cívica, tenint en compte que l’educació és un procés relacional entre persones (ibid).
El quefer docent no pot, per tant, limitar-se a la transmissió eficaç de determinats coneixements, sinó que ha d’ajudar i promoure el ple desenvolupament de l’alumnat com a persona mitjançant l’ensenyament de la matèria que s’imparteix. Un professor que vulgui ser no només un bon professional (competent), sinó també un professional bo (ètic) ha de ser, a la vegada, un expert en el contingut i la didàctica de la seva matèria, però també un professional que entén que els aspectes ètics formen part del seu quefer quotidià, i que són un component fonamental en la construcció de la seva identitat professional i l’excel·lència de la seva professió (Hortal, 2002).
Si la finalitat de l’educació consisteix a fer el bé pedagògic, entre els diversos factors que determinen l’excel·lència de la tasca docent hem d’ubicar l’ètica. El gir ètic a l’educació que planteja Ibáñez-Martín (2015) −i que es dona especialment a partir dels anys noranta del segle passat en el context espanyol−, té a veure amb l’adopció d’un marc conceptual per a l’educació i la figura de l’educador, allunyat del paradigma cientificotècnic dominant, i on el compromís amb l’ètica té un pes rellevant per donar resposta als reptes d’un món complex, líquid i incert (Bauman, 2003).
La clau de com fer-ho ens la proporciona el concepte de tacte pedagògic, de Van Manen (1998), una proposta d’ensenyament que concep l’acte educatiu des d’una perspectiva àmplia, com un procés que comporta la preparació de l’infant o el jove per a la vida, mitjançant el seu creixement i la seva maduresa com a persona en les seves dimensions cognitiva, afectiva i social. Segons Van Manen, el tacte o la sensibilitat pedagògica del docent és rellevant per a la formació del caràcter de l’aprenent, i s’expressa en les seves actituds i els seus comportaments, però també en el llenguatge corporal i verbal que caracteritzen la seva praxi docent. L’exercici del tacte pedagògic afavoreix, per tant, les dimensions afectiva i ètica del procés educatiu.
La formació del professorat ha de posar l’èmfasi, en conseqüència, no només en la preparació per al saber fer −centrat en les dimensions teòriques, instructives i instrumentals de la praxi docent−, sinó també per al saber ser, que té a veure amb cultivar les dimensions afectiva, actitudinal i moral del futur docent (Jordán, 2015).
En aquest material, a partir del testimoni de professionals de l’educació en actiu, us proposarem reflexionar sobre els principis ètics que han de guiar l’exercici professional del docent i la resolució de possibles incidents crítics o de dilemes ètics propis de l’acció educativa.
Les entrevistes s’estructuren al voltant de sis eixos que pretenen abordar algunes de les qüestions clau de l’orientació ètica de l’acció educativa. Aquests eixos són els següents:
Abans de visionar les entrevistes, és important que llegiu la contextualització de cadascun d’aquests eixos.