«De este modo, el concepto de vocación puede fortalecer una orientación ética que refiere a una forma de vida, de ser-estar-hacer, que compromete a la persona.»
(Fuentes, 2020, pàg. 50)
El diàleg entre vocació i professió docent ha comportat ambivalències i encontres dialèctics al llarg del temps.
Històricament, la concepció de la figura docent ha estat molt lligada a la idea d’ensenyar com a necessitat d’ajudar els altres, com a crida a servir els altres (call to teach) amb un sentit de vocació (sense of vocation) i compromís moral amb la professió docent (Hansen, 1994, 2001). I és per això que la vocació introdueix una dimensió ètica en el quefer de tot professional.
Però el pas del temps i les transformacions socials, així com les necessitats del professorat i la institució educativa actuals semblen allunyar-se d’aquesta concepció més espiritual de l’educació per vocació, com a única, i s’alineen també amb la idea d’educar com a professió.
«Los cambios que se están produciendo en la sociedad inciden en la demanda de una redefinición del trabajo del profesor y seguramente de la profesión docente, de su formación y de su desarrollo profesional.»
(Marcelo, 2006, pàg. 20)
És evident que la vocació no supleix la preparació professional que avui necessiten els docents, per tant, deixa de tenir sentit l’històric dilema entre vocació i professió.
Fa més d’un segle, Max Weber (1969) va caracteritzar una professió com l’activitat especialitzada que fa una persona, amb la qual guanya un «suport». Però és evident que la professió (docent) no és només això. L’activitat professional docent és una activitat que té una finalitat en si mateixa (educar), que és realitzada per un conjunt de persones (professionals de l’educació) i que, alhora, dota d’identitat i sentiment de pertinença el professional que la realitza (comunitat educativa) (Cortina i Conill, 2000).
Aleshores, la tasca d’educar, és una qüestió de vocació? O de professió? Potser la solució rau en la sinergia, en un equilibri dinàmic entre ambdues: pot donar-se professionalitat sense vocació i vocació sense professionalitat. Però el que realment posa de manifest aquesta sinergia en la tasca d’educar és que la vertadera vocació comporta l’exigència ètica d’adquirir la professionalitat docent (Fuentes, 2020). I això suposa no perdre de vista que la professió docent esdevindrà sempre una professió d’ajuda, assistencial, la qual, per damunt de tot, vol afavorir el desenvolupament integral de les persones. I això demana estar intel·lectualment compromesos i ser capaços d’identificar noves àrees d’investigació i innovació per generar noves pràctiques pedagògiques, tal com apunta l’informe Reimaginem junts els nostres futurs. Un nou contracte social per a l’educació (UNESCO, 2022).
Després de veure la complementarietat entre vocació i professió en el marc d’educar com a professió d’ajuda, us proposem realitzar un exercici reflexiu sobre la qüestió.
L’any 2020, el mestre Xavier López i Ortín, actual director de l’escola Octavio Paz de Barcelona, va publicar el llibre Mestres d’un mestre (Barcelona, 2020). La sinopsi del llibre diu:
«Les memòries d’un mestre apassionat per l’educació que ha capgirat una escola que ara és un referent a tot el país.
Teniu a les mans el relat apassionant del director de la prestigiosa escola pública Octavio Paz de Barcelona, Xavier López i Ortín, que ens explica en primera persona la seva vocació de mestre i com va capgirar aquest centre educatiu que ha rebut els premis educatius més importants. Un mestre fet pels seus mestres que viu amb entusiasme, convicció i sense por el repte educatiu d’acompanyar els nostres infants en la construcció d’un món millor.»
Us proposem llegir «L’encàrrec», el primer capítol del llibre Mestres d’un mestre, i provar d’identificar-hi i relacionar aquells elements de vocació, professió i ajuda que l’autor expressa en primera persona a través de la seva història de vida.
- Us ha estat fàcil diferenciar-los?
- Què us fa decidir què és cada element?
- Quin paper hi té l’exigència ètica de la professió docent?