Eix 5. Incidents crítics i dilemes ètics

Què és un incident crític?

L’origen del concepte d’incident crític (IC) i la seva tècnica es remunten als principis dels anys quaranta del segle passat, com una manera de conèixer detalladament quins comportaments adoptats pels pilots influïen en l’èxit o el fracàs de les missions dels avions americans durant la Segona Guerra Mundial (Flanagan, 1954). Segons la definició del creador del concepte, la tècnica d’incidents crítics consisteix en:

«[…] a set of procedures for collecting direct observations of human behaviour in such a way as to facilitate their potential usefulness in solving practical problems and developing broad psychological principles. The critical incident technique outlines procedures for collecting observed incidents having special significance and meeting systematically defined criteria.»

(Flanagan, 1954, pàg. 327)

Tot i que la tècnica sorgeix pel desenvolupament d’estudis en el camp de la Psicologia de l’Aviació, amb els anys la seva aplicació s’ha estès a diversos camps disciplinaris. En el camp de la docència es comença a utilitzar a partir dels anys noranta (Tripp, 1993) en el marc dels estudis sobre la pràctica reflexiva, un dels principals exponents dels quals és Schön (1992).

En la formació inicial i permanent del professorat, l’anàlisi d’incidents crítics s’ha convertit en un mètode qualitatiu que permet identificar i reflexionar sobre els problemes més comuns que sorgeixen en el marc de l’acció docent i s’aplica com a eina per reflexionar sobre actituds i valors, gestionar situacions conflictives i potenciar el lideratge docent a les aules. D’acord amb Monereo:

«[…] perquè un incident crític tingui lloc ha d’existir una situació que el professor percebi com a conflictiva, conflicte que es pot produir amb altres actors educatius (p. e., alumnes, col·legues, direcció, inspecció, pares) però també, i especialment, amb ell mateix.»

(Monereo, 2010, pàg. 160-161)

Tant en el context espanyol com en el català podem trobar moltes recerques i treballs sobre l’aplicació de la tècnica d’IC en la formació del professorat (p. e., Navarro, López i Barroso, 1998; Monereo, 2010; Fernández, Elórtegui i Medina, 2003; o, més recentment, Canelo i Liesa, 2020). El denominador comú d’aquestes propostes sol ser el disseny o l’aplicació de pautes o protocols per a la identificació i l’anàlisi de successos imprevistos, situacions conflictives o problemàtiques concretes que més desestabilitzen i preocupen els docents, considerades incidents crítics. Aquestes propostes permeten dotar-los d’eines eficaces per fer front a aquestes múltiples situacions i a situacions futures de naturalesa semblant (Bilbao i Monereo, 2011).

Dels resultats d’un estudi acabat de realitzar a estudiants de Pràcticum de dues universitats catalanes (Canelo i Liesa, 2020) se’n desprèn, per exemple, que els IC més freqüents reportats pels estudiants tenen a veure amb:

• El maneig de les relacions interpersonals dels alumnes (especialment els vinculats amb la resolució de conflictes verbals o físics entre els alumnes).
• La gestió de les conductes dels alumnes (especialment conductes de tipus disruptiu).
• El domini dels continguts d’ensenyament i aprenentatge (vinculat amb la preocupació del professorat en formació, en no saber donar resposta a continguts o interrogants nous proposats pels alumnes).

Què és un dilema ètic?

Ja hem dit que l’ètica de la docència no es redueix a una deontologia de la docència. En aquest sentit, els codis deontològics poden ajudar a formar la consciència moral del docent, però no l’alliberen d’haver de prendre decisions diàriament, decisions que moltes vegades generen dilemes ètics cap als altres o cap a si mateix (Martínez, 2010).

Un dilema ètic es presenta quan dos valors morals que tenen la mateixa força entren en conflicte i el professional, en aquest cas el docent, ha de deliberar per escollir una de les alternatives possibles, tot assumint la responsabilitat de les conseqüències negatives que suposa deixar de banda la segona alternativa, per la qual cosa, en la mesura que sigui possible, el docent haurà d’intentar també compensar els mals que es puguin derivar de la seva elecció. Un exemple són els conflictes que pot causar el xoc entre les conviccions morals personals del docent i les exigències institucionals que estableixen les lleis educatives o les normes del centre educatiu.

Cobo (2001, pàg. 133-138) proposa quatre passos per identificar, analitzar i deliberar sobre possibles dilemes ètics associats a la pràctica professional docent:

1. Situar-se responsablement davant del problema. Entendre i acceptar que el cas pot ocasionar-li un conflicte de consciència, ja que possiblement es trobarà davant de dues obligacions que no pot conciliar, perquè si compleix amb una falta a l’altra.
2. Identificar bé el contingut real del problema i les circumstàncies. No precipitar-se amb judicis i actuacions massa ràpides, sinó identificar bé el contingut real del problema i les circumstàncies. Aquesta identificació és necessària, tant per no cometre errors com perquè sovint aporta llum per a la solució. Més encara, en molts casos aquesta identificació ja clarifica com ha de ser la solució al problema.
3. Preveure i avaluar, tot comparant les conseqüències de cada resposta al dilema. Assumir la responsabilitat d’optar per una de les alternatives possibles i mirar de compensar els mals que es poden derivar de la seva decisió.
4. Optar en consciència. Un cop recorreguts els passos anteriors i no havent trobat vies per a la solució del dilema, el docent haurà d’apostar per una opció sense cap més suport que la ponderació dels béns i els mals que comporta cada opció, tot assumint, a més, la responsabilitat de l’opció presa i adoptant les mesures oportunes per esmenar o compensar, fins on sigui possible, el bé no fet o el mal ocasionat.